El missatge de l’Organització Mundial de la Salut (OMS) és rotund: “l’obesitat s’ha convertit en la gran epidèmia del segle XXI”.
S’estima que l’any 2015 hi haurà al món 2.300 milions de persones adultes amb sobrepès. L’exercici físic i una dieta equilibrada són les dues grans mesures clau per modelar la figura, fonamentalment per una qüestió de salut i qualitat de vida.
Què passa, però, quan l’excés de pes no és l’únic senyal d’alarma? Qui està més sa? Una persona prima que du una vida sedentària o una persona amb sobrepès que fa exercici? Tot depèn d’ on el seu cos emmagatzemi el greix.
El doctor Steve Blair, professor de la Universitat de Carolina del Sud, obria recentment la caixa dels trons assegurant que les persones obeses que estan en una bona forma física podien estar més sanes que les persones primes que no estan en forma.
La clau resideix en l’índex de greix de cadascú. Les persones obeses tenen “llocs” on guardar el greix, però les persones primes no i, aleshores, tenen tendència a fer-ho als òrgans i a les artèries. Aquest greix esdevé greix “visceral” i provoca una nova realitat: la primor moderada ja no és sinònim inequívoc de salut.
S’ha batejat aquestes persones com a “falses primes”, “gordiflacas” en castellà, (primes per fora, grosses per dins).
Kate Moss (CC BY-NC-SA 2.0) a Flickr http://bit.ly/1zNq2dQ
Hi ha la possibilitat que grans símbols de la primor, com ara Victoria Beckham o Kate Moss, amaguin un excedent de greix amenaçador a les zones més vulnerables del cos? La resposta és afirmativa.
“El nostre pes total és la suma de diferents teixits, el teixit gras, el teixit ossi, el muscular, el residual, el de l’aigua… De manera que podem pesar poc, però amagar un alt nivell de greix corporal”.
Per exemple, això passa amb aquelles persones que mengen “com ocellets”, però no perdonen la peça diària de brioixeria industrial.
A l’altra extrem, estan els “falsos grossos”, individus que poden transmetre una imatge de sobrepès, però que gaudeixen d’una salut “de ferro”. Com a exemple, esmentaríem l’actor Arnold Schwarzenegger.
Efectivament, l’índex de massa corporal (IMC) és un concepte que ha estat superat.
Sembla important ressaltar, en aquest punt, la presència de persones amb sobrepès metabòlicament sanes. No hi ha un pes ideal, malgrat que hi hagi fórmules per establir-lo.
El pes, per sort o per desgràcia, no és més que un nombre que, relacionat amb la talla, donarà lloc a l’IMC. Així, un culturista i una persona amb sobrepès, poden tenir el mateix IMC perquè tenen la mateixa talla i el mateix pes, però l’estructura de massa muscular i massa grassa seran quantitativament molt diferents.
El problema es presenta quan un pacient té un IMC alt amb un percentatge elevat de greix corporal, ja que el risc de malaltia cardiovascular es multiplica. Per usar el mateix joc de paraules que abans, aquí sí que estaríem parlant d’una persona grossa per fora i també per dins.
“Per arribar a un equilibri saludable entre IMC i massa de greix és fonamental l’alimentació. (Es considera un pes normal si l’IMC està per sota de 25; obesitat per sobre de 30, i primesa greu si és de menys de 16).
No és necessari eliminar els greixos de la dieta per complet, sinó substituir els greixos ‘dolents’ (saturats), presents en mantegues, embotits i làctics grassos, pels greixos ‘bons’ (insaturats i monoinsaturats) de l’oli d’oliva, el peix blau, l’alvocat i la fruita seca.
L’exercici és un altre dels factors clau. “S’aconsegueix no només cremar greixos, sinó que també augmenta la massa muscular que accelera el metabolisme i ajuda a cremar més greixos, fins i tot quan la persona està en repòs”.
Però Steve Blair complica més les coses amb aquesta afirmació: “Hi ha obesos que estan en forma, que poden ser més sans que els prims que no fan exercici físic”.
És a dir, encara que el seu nivell de greix sigui equilibrat i el seu IMC acceptable, una manca de desenvolupament muscular els pot situar, pel que fa a la salut, per darrere d’algú amb sobrepès.
Així doncs, què és millor: una persona grossa però esportista, o una persona prima sedentària? Sota paràmetres mèdics, no és fàcil determinar-ho.
El doctor Daniel Nan, metge adjunt de medicina interna de l’Hospital Universitari Marquès de Valdecilla de Santander, assenyala que no es poden comparar les dues situacions. “La quantitat de factors que influeixen són molts: la predisposició genètica, els hàbits de vida (amb el tabaquisme al capdavant), la dieta, el grau d’activitat física i l’estrès”.
Per al doctor Nan, si cal triar, la situació ideal seria la que respon a un estil de vida saludable. “Si la persona manté un IMC d’entre 20 i 25, fa exercici periòdicament, no fuma, consumeix alcohol amb moderació (un got de vi negre al dia) i aprèn a controlar l’estrès, tot romandrà en ordre”.
L’estil de vida i l’alimentació seran els màxims determinants de la salut d’una persona i no un nombre en una màquina que sembla ser l’únic responsable que les persones hagin de començar a cuidar-se.
La conclusió és que la necessitat de practicar exercici és imperativa i que un IMC per sota de 25 no assegura una bona salut, si no va acompanyat d’hàbits saludables.
EAP Sant Quirze de Besora 